1. Aquarela do Brasil (1939). Ary Barroso - Minas Gerais

Va ser la primera samba-exaltação i va rebre crítiques perquè semblava una forma de  
suport a la dictadura de Getúlio Vargas (1930-1945), malgrat que l’autor sempre ho va  
negar. 
És una cançó que celebra la bellesa natural i la riquesa cultural de Brasil. Ens podem  
imaginar sota els cocoters, en una hamaca, en una nit il·luminada per la lluna al costat  
de fonts murmurants. 
Després la cançó pren un gir nostàlgic, vol que descobrim el seu passat i abracem les  
seves arrels culturals.

2. Verde mar (1967). Lourenço da Fonseca Barbosa (Capiba) - Pernambuco

Es tracta d’una música de Maracatú, una expressió cultural de Carnestoltes, iniciada pels  esclaus africans a Recife (capital de l’estat de Pernambuco), al segle XVIII. 
Ens transportem a les tradicions del carnestoltes que, més enllà de la parafernàlia i dels  grans xous, tenen a veure amb la comparsa de carrer i amb l'alegria i l'esperit de  representar les tradicions per part de les diverses agrupacions. Leão Coroado, Cambinda  Brilhante, Cruzeiro do Forte, Maracatu Elefante són grups que competeixen entre si per  ser més vistosos, més alegres i més fidedignes al llegat cultural del carnaval a totes les  ciutats del país. A les comparses és on se sent l’esperit del carnaval.

3. Rosa Amarela (1941). Heitor Villa-Lobos - Rio de Janeiro

Aquesta cançó forma part de la “Guia Pràctica” que Villa-Lobos va escriure per ensenyar  música a les escoles, tot recollint cançons populars. 
Rosa Amarela és un joc infantil. Es tracta d’un cercle amb dos personatges principals: la  Rosa Groga i Yayá. La Rosa Groga, al mig del cercle, crida Yayá (un infant que serà la  propera Rosa Groga) per entregar-li el mocador i acomiadar-se. Yayá és com els esclaus  anomenaven a la filla dels senyors (el fill era Ioiô).

4. Estrela é Lua Nova (1912). Heitor Villa-Lobos - Rio de Janeiro

Makumba! Estrella del cel és lluna nova tatxonada d’or. Cant cerimonial d’origen africà  portat per esclaus, i que parla de la força de la màgia negra. 
És una de les poques cançons d’aquest origen que va rescatar i harmonitzar Villa-Lobos  a l’inici del segle XX, dues dècades després de l’abolició oficial de l’esclavitud a Brasil.

5. Vá boiadeiro (1950). Klecius Caldas i Armando Cavalcanti - Rio de Janeiro

Els dos compositors eren de ciutat, concretament, de Rio de Janeiro. Malgrat tot, van  aconseguir que la cançó semblés de qualsevol lloc rural de Brasil: sembla mineira, gaúcha, nordestina, però no és res d’això, i al mateix temps retrata la vida de qualsevol  vaquer. 
El vaquer surt de matí amb el seu ramat, deu precioses vaques. A la tarda torna pel camí  i el venen a buscar els seus 10 preciosos fillets. En arribar a casa l’espera la Rosinha,  petitona però la més bonica del món.

6. Berimbau (1954). Música: Baden Powell. Lletra: Vinicius de Moraes - Rio de  Janeiro

El berimbau és un instrument de corda percudida fet d'una vara de fusta flexible i un  filferro, al qual s'afegeix una caxixi (cistelleta amb llavors) i una carbassa, que fa de caixa  de ressonància. El seu origen es troba a l'Àfrica central i subsahariana, i va arribar al  Brasil portat pels esclaus d'Angola. El berimbau és l'acompanyament musical de la  capoeira, una de les pràctiques culturals més idiosincràtiques del Brasil:
​
Capoeira m’envia a dir que ja ha arribat per lluitar. 
Berimbau m’ho ha confirmat: hi haurà baralles d’amor i tristesa. 
Qui és home de bé no traeix l’amor, 
Qui diu molt que va, no va, i si no va, tampoc no ve, 
qui no surt de si mateix, morirà sense estimar ningú, 
els diners de qui no en dona és la feina de qui no en té.

7. The Girl From Ipanema (1962). Música: Tom Jobin Lletra: Vinicius de Moraes - Rio de Janeiro

Un músic i un poeta observen, des de la terrassa d’un bar, una noia que passa. S’hi  inspiren per escriure aquesta cançó icònica:
​
Mira quina cosa més bonica, ella, la noia que ve i que passa camí del mar.  Ella no és meva, també està sola, tot és trist. Si ella sabés com el món s’omple de gràcia  quan ella passa…

8. Carinhoso (música 1917, lletra 1936). Música: Alfredo da Rocha Vianna Filho  (Pixinguinha) Lletra: Carlos Alberto Ferreira Braga (Braguinha) - Rio de Janeiro

La cançó té tres parts. Un home veu passar una dona (“Meu coração, não sei por quê,  bate feliz quando te vê”), però ella el defuig (“Mas mesmo assim foges de mim”), ell  s’imagina com seria declarar el seu amor (“Ah se tu soubesses como sou tão carinhoso  e o muito, muito que te quero”) i la crida a sentir la mateixa passió que ell (“Vem sentir  o calor dos lábios meus à procura dos teus”):
​
El meu cor, no sé perquè, batega feliç quan et veu, 
i els meus ulls somriuen i et van seguint pels carrers… 
Però, tot i així, tu fuges de mi. 
Si tu sabessis com en soc d’afectuós i com el meu amor és sincer… 
Vine a sentir el calor dels meus llavis que busquen els teus, vine a sentir aquesta passió  que em devora el cor

9. Brasil Pandeiro (1940). Assis Valente - Bahia

Es tracta d’un himne d’exaltació a la cultura brasilera i a la seva influència global. Fa  referència a la riquesa cultural de Brasil, especialment la música, la dansa i la cuina. La cançó comença convocant les persones “bronzejades” a mostrar el seu valor. Destaca la influència brasilera als Estats Units (“Tio Sam”) i convida Brasil a “escalfar els tambors”  i “il·luminar els terreiros” per mostrar al món la singularitat i l’alegria de la cultura  brasilera.

10. Upa Neguinho (1964). Edu Lobo i Gianfrancesco Guarnieri - Rio de Janeiro

La lletra barreja la innocència i la violència en la infància d’un nen negre amb l'esperança  de llibertat, elements que van prendre forma de protesta en el context de la dictadura  militar brasilera. La cançó va ser un èxit immediat interpretada per Elis Regina i va ser  gravada per primera vegada l'any 1966. 
​
Upa! Un nen negre petitó a la carretera, començant a caminar, quina preciositat! I ja comença a rebre… 
T’ensenyaré a lluitar capoeira, et trauré la mala sort, et deixaré valentia, però la llibertat… només puc esperar-la!

11. San Vicente (1970). Milton Nascimento i Fernando Brant – Rio de Janeiro

Milton va crear la música per a l'obra del dramaturg José Vicente Os convalescentes,  produïda l'any 1970. A la trama, s'inicia un cop d'estat militar en un país llatinoamericà  fictici, la capital del qual és San Vicente. Basant-se en la música i el guió de l'obra, Brant  va escriure la lletra. Milton i Brant estaven patint la dictadura militar i van expressar en  frases entretallades el que estaven sentint ells mateixos. A la música hi van barrejar  ritmes que els semblaven llatinoamericans. 
Després, Mercedes Sosa va gravar aquesta cançó, que va ser adoptada com un dels  himnes de resistència a les dictadures.

12. Mas, que nada (1962). Jorge Ben Jor - Rio de Janeiro

Es podria traduir per “però no és això” o “deixem-ho córrer”. Va ser el primer èxit de  Jorge Ben Jor a Brasil, i també un dels temes musicals en llengua portuguesa més  populars als Estats Units fins avui. La cançó ha estat interpretada per jazzistes famosos. La cançó diu que és una samba barrejada amb maracatú. El preto velho (‘negre vell’) és  una entitat espiritual benèfica afrobrasilera, procedent dels negres esclavitzats. 
​
Deixem-ho córrer tot, surt del mig, que la festa està bullint i el que vull és sambar! Amb una samba tan bona com aquesta, no voldràs que arribi al final!